Diada i tal

11SET:   Efectivament, aquí dalt se'n recordaran, de quin dia és la Diada...
D'entrada a la nostra classe (com vaig comentar ara fa un mes) ens encanten els pastissos. Per tant, la tradició és fer-ne un cada vegada que s'ha de celebrar un fet important: si fas anys, o si t'acabes de treure el carnet de conduir, per exemple, la qüestió és menjar i compartir (una tradició ben feliç i gustosa, la veritat). Doncs bé: jo, per celebrar la diada amb la classe, ahir al vespre vaig fer un pastís que a casa meva en diuen "Nothing Special", de xocolata i taronja. I amb un intent de senyera a sobre a base de fløde (una melmelada-nata estranya que s'han inventat per aquí) de llimona i de fruits vermells. Lamentablement, com a bandera ha quedat com el cul, però com a pastís es veu que és la cosa més deliciosa que han provat mai. A part de que fer classe amb l'estelada en plan estovalles també ha estat molt divertit. Crec que he guanyat 23 simpatitzants per a la causa!
I després de l'èxit a la classe i amb els estudiants d'intercanvi (que també han rebut una dosis important), a l'hora de sopar mons pares m'han rebut amb l'Ipad posat al Youtube, amb els Segadors sonant a tota llet...  increïble. Seguint com he pogut la mani de Barcelona, veig que aquí també us heu mogut de valent. Així m'agrada! ||*||

*******

(post més seriós a partir d'ara)
A part de la Diada, són moltes les coses que la gent del voltant meu està aprenent sobre Catalunya. D'entrada, que tenim un idioma i una cultura pròpies, que això ja és força (ara els catalans som coneguts com "aquesta gent que fa castells i que menja cargols"). Però de fet, qui més n'està aprenent sóc jo. Ah collons, diràs. Doncs sí. Crec que l'important quan vas una temporada fora, més que "aprendre" és "compartir". Val, si et fiques dins la cultura del lloc aprens moltíssim i guanyes un nou punt de vista, però si a sobre ensenyes la teva pròpia cultura ets capaç d'analitzar-la. De preguntar-te coses que no t'havies preguntat mai sobre tu mateix, de com fas les coses i vius la vida, perquè simplement era "lo normal". Crec que en aquest sentit he après i crescut moltíssim (i porto gairebé un mes i mig, o sigui que espera't!). També tens alguns moments de "val, i jo què hi estic fotent aquí?". Això és més personal, i hem aribat a la conclusió amb un company d'intercanvi que és la mandra que ens fa de viure una vida fàcil. O l'ànsia de veure tots aquests llocs fantàstics que hi ha pel món, per comprovar després que no hi ha enlloc com a casa.
Missatge pels indecisos: en sèrio, marxeu un temps fora. Veieu món. Compartireu moltes coses, i gràcies a això aprendreu encara més. He dit.