Gran Viena

Viena és tan maco, rebonic i preciós com el Reial Cul de Sa Majestat l'Emperadriu Sissí (que, per cert, patrocina la consulta del 9 de novembre).

Només arribar ja m'esperava, a dos-cents metres de l'estació, l'alberg Do Step Inn. Els treballadors de la companyia italiana de ferrocarrils estaven de vaga i vaig haver de trobar una ruta alternativa per arribar al meu destí. Però per sort vaig poder arribar a l'alberg abans que tanquessin el check-in. Allà he estat compartint habitació amb 4 noies i un noi mooolt molt poc comunicatius (una mica massa poc). Com que no sé els seus noms, els he batejat com les Presumides, l'Excursionista i el Mandrós. L'alberg és molt maju i acollidor, amb habitacions barates, cuina perquè et puguis fer el menjar i dependents simpaticots (per cert, records de l'encantadora Lena, que despatxa a la recepció els matins i que li sembla molt txatxi piruli que escrigui un blog quan viatjo (encara que no el pugui llegir).

Aquests dies que he estat a Viena he tret el nas pel Schloß Schönbrunn (la casa d'estiueig de la família imperial) i la seva infinitat de jardins, on he conegut l'esquirol Josep. També he comprovat que el carrer Mariahilfestraße no s'acaba mai, que l'òpera vienesa és brutal, que la ciutat té uns parcs que ni te'ls acabes i que el transport públic és prou polit. Ah, i que els venedors de souvenirs són uns pesats, pesats, pesadíssims amb el bust de Mozart, les samarretes de Mozart, les xocolatines de Mozart, els clauers de Mozart, els imants de nevera de Mozart, els preservatius de Mozart i les estatuetes de Johann Strauss...      i de Mozart!!! Ja me la sé de memòria, l'Eine Kleine Nachtmusik!

Pel que fa a la ciutat, me l'he patejat de dalt a baix (ahir les cames em feien mal) i he de dir que té un encant particular. T'hi pots perdre amb molta facilitat, i vagis on vagis acabaràs topant amb un parc de gespa la mar de bufó. Com per exemple l'Stadtspark, ple de llacs, gent estirada a la gespa, estàtues de compositors i noies maques fent ioga. Tot plegat transpira música, i és un lloc que, simplement, inspira. Tinc massa fotos com perquè la wifi de l'alberg sigui capaç de processar-les totes, i ja m'ha donat problemes uns quants cops. Ja les penjaré quan tingui un Internet més sòlid!

Avui a la tarda, abans d'anar al supermercat a comprar el sopar (que guai que l'alberg tingui cuina pels clients!) volia comprovar que el Danubi era blau. Mira, m'ha vingut molt de gust. Si aquest riu va inspirar el gran Strauss a fer un vals, què m'inspirarà a mi? Però a mig camí s'ha posat a ploure, i malgrat que he mirat de córrer com un esperitat per poder-hi arribar, aviat s'hi ha posat massa fort com per continuar. He decidit refugiar-me a l'estació de metro i tornar a l'alberg, ja que a la bossa hi portava la llibreta, mapes, el bitllet de l'Interrail i partitures (ordenat per ordre d'importància) i s'haguessin mullat. És la manera que té Viena de dir-me que hauré de tornar un altre dia? Doncs m'ha convençut.

En una horeta agafo el tren cap a Berlin. Aquest cop, sense transbords (oh YEAH). Ja faré la crònica corresponent.

Coi, m'ha quedat un post ben llarg!! Serà que la capital austríaca té molt a dir...

Bona nit, cuquis!